Picasso durant tota la seva carrera artística va mostrar un gran interès per l’art romànic, del qual ens han arribat una gran quantitat de testimonis. Un d'ells, la visita a les sales de romànic del museu el 1934. Entre les diverses influències primitivistes sobre l’avantguarda, ell mateix va reconèixer el paper de l’art romànic com a «lliçó inapreciable per als moderns», tal com va afirmar durant aquesta visita al museu.

La seva biblioteca personal i la correspondència amb personalitats diverses confirmen aquest interès. Picasso admirava de l’art romànic la capacitat d’explicar la realitat a través d’un llenguatge ple de signes i símbols, senzill alhora que potent. Com altres creadors d’avantguarda, s’aproxima al romànic com un fet artístic indubtable, que contrasta amb el tractament arqueològic que se li dispensava des d'altres sectors.

A partir d’una selecció d’obres del Musée national Picasso-Paris es planteja un diàleg entre les obres romàniques i la producció picassiana de diversos períodes. S'assenyala la preexistència a l’art romànic de solucions plàstiques que responen a les problemàtiques i els desafiaments de la creació contemporània i també a la de Picasso.

Picasso va visitar l'aleshores Museu d’Art de Catalunya a principis de setembre de 1934, poc abans de la seva inauguració oficial. El museu exposava un conjunt de peces de Picasso de les col·leccions municipals, a les quals s’afegien les vint-i-dues obres seves adquirides al col·leccionista Lluís Plandiura. Va recórrer l’exposició amb el seu amic Joan Vidal Ventosa i els va acompanyar el director del museu, Joaquim Folch i Torres. Segons la premsa, Picasso va mostrar un interès especial per les sales d’art romànic, que va omplir d’elogis. L’endemà tornaria a França, de manera que aquella visita seria la darrera estada coneguda de Picasso al nostre país.

«Passant d’una sala a l’altra, Picasso, davant d’aquells fragments incomparables de l’art primitiu català, n’admirava la força, la intensitat i l’ofici, la seguretat de visió i execució, l’aplom i la convicció amb què la mà de l’artista ignorat havia expressat en aquells panys de paret les idees i els sentiments que li ocupaven l’esperit, i convenia sense vacil·lar que el nostre Museu romànic serà una cosa única al món, document imprescindible per als que vulguin conèixer els orígens de l’art occidental, lliçó inapreciable per als moderns,» crònica de la visita a La Publicitat.

L’any 1906, i també el 1907, és una data clau en el posicionament de Picasso respecte a l’avantguarda internacional: conflueixen l’interès per l’art primitiu i el seu viatge a Gósol. Aquell any es produeix una reacció contra l’anomenat període rosa dels anys anteriors, que ell qualificava de «sentimental», en paral·lel a una pèrdua de narrativitat de les composicions. S’imposarà un nou llenguatge pictòric que eludirà la imitació del model, de gran simplificació formal, caracteritzat per la frontalitat i el hieratisme. En aquest camí cap a una nova modernitat, a Gósol va treballar sobre la mascarització dels rostres, que assolirà un dels punts culminants amb Les senyoretes del carrer d’Avinyó, que realitzarà l’any 1907. En són exemple diversos autoretrats de Picasso i retrats de la seva parella Fernande Olivier, un d’ells pintat a Gósol. Algunes solucions d’aquest moment es reproduiran en composicions de períodes posteriors, a partir de les tècniques més diverses.

Alguns documents que van formar part de la col·lecció personal de Picasso, que actualment es conserven als arxius del Musée national Picasso-Paris i que s'exposen ara per primera vegada, mostren l'interès de Picasso per l'art romànic. Llibres i catàlegs de la seva biblioteca personal; fotografies de peces romàniques que col·leccionava, i un conjunt de cartes i postals en donen testimoni. Diverses personalitats del seu entorn, ja sigui en els textos o en les obres que il·lustren les postals, mostren fins a quin punt enviar-li una imatge romànica a Picasso era una manera de satisfer-lo. En alguns casos es fa evident l’existència de converses prèvies sobre art romànic.

El conjunt arrenca l’any 1922, amb una postal de Joan Miró, i finalitza el 1964 amb una altra del seu amic Joan Vidal Ventosa, tot passant per una carta de l’antologista picassià Christian Zervos de l’any 1936. Una admiració pel romànic sòlida i longeva alhora. Una gran part de les postals estan il·lustrades amb obres o detalls de peces que formen part de les col·leccions del museu, i que es poden admirar en aquestes mateixes sales.

El jove Picasso va néixer en un entorn fortament impregnat per una cosmovisió religiosa. La violència inherent a les crucifixions i a les decapitacions es fa palesa en determinats moments de la creació picassiana, escenes també presents a la iconografia medieval. La primera crucifixió apareix a la seva obra amb només dotze anys, a La Corunya, i ressorgirà puntualment en diferents moments, entre els quals destaca una sèrie de dibuixos de 1932, inspirats en la crucifixió del retaule d’Isenheim de Grünewald. La figura de Crist crucificat esdevé en els darrers dibuixos un conjunt d’ossos concatenats, una iconografia molt representativa del període surrealista de l’artista. Encara que no es pugui parlar de cap mena d’influència directa ni indirecta, és impressionant comprovar com aquestes crucifixions (des)articulades de Picasso es relacionen amb les crucifixions articulades del romànic. Aquestes alteracions fisonòmiques, amb l’efecte de traslladar la convulsió dels cossos, es fan més explícites encara a les escenes de decapitació, de gran violència visual.

La distorsió de la figura humana, sobretot en el tractament dels rostres, és una constant de Picasso i amb diverses variants. Assoleix un dels moments àlgids durant la Segona Guerra Mundial, durant el seu exili a la localitat francesa de Royan, quan el rostre de la seva parella Dora Maar esdevé un camp de proves on els elements facials es distribueixen aleatòriament alhora que mantenen una unitat. Més enllà de l’eventualitat de la guerra, aquesta cosificació de la figura humana s’adverteix en altres períodes de la seva creació, tot reproduint un model que consisteix a convertir cossos humans en entitats inorgàniques, i a l’inrevés.